Avui m'agradaria acomiadar la setmana compartint amb vosaltres una reflexió que ha fet una de les persones que ha iniciat un procés de teràpia amb mi i que està en un procés de canvi a diferents nivells. És una satisfacció com a psicoterapeuta ser partícep d'aquesta evolució, i és una satisfacció com a persona sentir i unir-me a aquest cant a la vida.

Decidit a obrir les portes d’una realitat per descobrir, m’aventuro a imaginar com serà aquesta realitat:

Necessito d’una realitat sense condicionants externs que em permeti ser tal i com sóc i n’estigui orgullós.

En aquesta, espero forjar una identitat pròpia per estar a gust. Una identitat còmoda i agradable per mi.

En aquesta realitat valoro el temps per mi, el no dependre d’altres per ser i fer el que vull, traçar un camí propi que el pugui dibuixar jo. Crec que dir-ho és fàcil, però tot i que costi crec que és l’opció més encertada. Últimament, tinc conflictes ètics sobre com actuo i la majoria em venen donats perquè actuo com no penso, sobretot en l’àmbit de la feina, per tant m’adono que necessito realitzar un canvi aquí.

Necessito poder expressar el que sento i crec que és important. Tot i que la eina és la comunicació i em veig verd en aquest camp però sempre que ho he fet he notat una pau interior. Un cop tinguda aquesta sensació de pau interior no vull callar-me res doncs és molt millor aquesta sensació que no el “runrun” de no dir-ho per no voler sentir.

En aquesta realitat vull trobar que connecto amb la gent que m’importa de manera profunda, ajuntar-me perquè estimo aquesta gent i no per pura necessitat social. Del món antic em quedo a tota la gent però potser cal replantejar la manera de relacionar-se.

Vull gaudir de cada moment, arribar al final del dia i dir que he realitzat més coses que em fan feliç que no pas que no me’n fan, a mode de balanç,

Deixar-me portar del que visc, com una mesura exploradora, vull identificar com en sento cada cop que travesso una porta nova.

Pensar en mi, no de forma egoista, sinó sabent que com millor estigui amb mi millor podré estar amb els altres.

En aquest deixar-me portar crec que, descobrint per assaig i error, i per experiències serà la millor manera de descobrir aquest “que és millor”. Fins ara m’he deixat portar per prejudicis i opinions externes, doncs ara en aquesta realitat ara haig d’escoltar-me. Nose ben bé que serà aquest escoltar-me, però entenc que és triar allò que consideri que és millor per mi en cada moment. Després ja entrarem en valoracions i són bones perfecte i sinó, doncs experiència apresa.

En aquesta carta a la vida li puc demanar moltes coses però tal i com la plantejo actualment és un cant a escoltar-me i per tant escoltar també el que m’envolta poder prendre decisions pròpies descobrint si m’he equivocat o no.

Necessito sentir aquesta vida. Plantejar reptes i projectes que em motivin i que em facin sentir viu. Necessito d’aquest incentiu propi, posar en valor tot el que sóc i plasmar-ho. Crec que també és una manera d’estimar-me i deixar-se portar.